Seguidors

dijous, 8 d’abril del 2010

PENSAMENT MÍTIC, PENSAMENT RACIONAL

      Qui o què és la Natura? Com s’ha originat? D'on provenen els homes? Per què uns dominen damunt els altres? Han estat sempre iguals les lleis de la societat?.. L'observació d’allò que passava, juntament amb la informació transmesa pels avantpassats, creà a poc a poc en la ment humana un seguit de representacions o idees amb les quals l’home intentava explicar-se per què les coses són com són i per què passava el que passava. Com que l’home es trobava molt superat pel medi, tractava d’entendre la seva situació considerant que la naturalesa a la qual s’enfrontava era un ésser (o conjunt d’éssers) molt més poderós que ell, però que no actuava de manera bàsicament diferent de la seva.

     Així, quan un llamp matava a un home, interpretava que això era una acció del Cel semblant, però molt més poderosa, a la d’ell mateix quan matava un enemic. Creia, per tant, que el cel tenia també coneixement i voluntat. A aquest tipus d’explicacions en les quals l’home projectava la consciència que tenia de l'actuació de la natura, s’han anomenat de pensament o discurs mític. Per tant, es pot definir el mite com una narració de caràcter sagrat, és a dir, avalada per la divinitat i, per tant, inqüestionable, que explica l’origen, la naturalesa (constitució o estructura) i el funcionament d’una realitat, total o parcial, i en la qual es personifiquen les forces de la naturalesa.

     Es tracta, doncs, d’una "història sagrada", segons M.Eliade, perquè revela que el món, l’home, la vida, etc., tenen un origen sobrenatural. A través d’ella, doncs, l’home obtenia una resposta als seus problemes, se li presentaven uns patrons de conducta i se li mostrava el sentit i el valor de la seva existència. Quan el sacerdot, bruixot, etc., narrava aquestes històries, l’home/comunitat creia que entrava en contacte amb els seus orígens, la divinitat, i, a través de ritus, revivia periòdicament allò que s’esdevingué "al començament", “in illo tempore”, tot seguint M. Eliade. Així, tot tornava a passar (com les estacions) i, d’aquesta manera, la vida perdurava. El mite, doncs, no és purament una història que, per ser passada, resta externa a l’home/societat, sinó que formava part de la seva vida i influïa directament en ella. I, com que és "sagrada", és objecte de creença i veneració: enfront d’ella no es pot donar cap mena d’actitud crítica, sinó simplement d’acceptació. El mite, per tant, no és purament un contingut explicatiu, com una teoria científica que, quan ja no resulta explicativa, s’abandona, sinó que es tracta, més aviat, d’una actitud mental que és a la base de qualsevol explicació. Es constata, doncs, un pensament tancat, immodificable i sense progrés, en la qual el temps històric no existeix i, per tant, el gènere històric tampoc. Tanmateix, la singularitat s’anul·la a favor de la repetició.

      Però a Grècia, a la Magna Grècia i a l’Àsia Menor (especialment a la Jònia), aparegueren els primers filòsofs (Tales i l’“escola jònica”, Pitàgores, Heràclit, Parmènides, Sòcrates; des del segle VI), historiadors (Heròdot, Tucídides; segle V) i “científics”, que, per una banda, van sostreure una bona part dels fets naturals i humans de l’esfera transcendent i van cercar-ne causes fenomenològiques i socials, i, per una altra, fent això, van singularitzar aquests fets, els van donar valor per ells mateixos, i van introduir una nova dimensió del temps (el temps lineal i històric) i de l’espai (l’espai “profà”, sense models còsmics). És a dir, van introduir una nova ontologia, basada en la relació de cause-efecte entre els fenòmens, tant naturals com socials i històrics, i en la valorització de la realitat material i dels fets per ells mateixos, independentment de qualsevol referent transcendent. La Grècia clàssica fou, doncs, peonera en activitats tan pròpies de la nostra cultura com la filosofia, la ciència, la història, la política… Això és, simplement –però també crucialment– el pas d’una manera de concebre el món i de relacionar-s’hi a una altra de qualitativament oposada. L’home i la societat regits pel logos són essencialment diferents de l’home i la societat regits pel mite, bàsicament perquè, com diu Henri Frankfort, per aquests el món és un “tu” (integració), mentre que per aquells és un “quid”, un objecte de coneixement i d’anàlisi, un quelcom de separat i distint de l’home, regit per unes lleis susceptibles de ser descobertes mitjançant l’observació i la classificació. Ara sí que tenen cabuda, conceptes com les “grans preguntes” de l’home, la curiositat, l’explicació o la superació de la por mitjançant el coneixement.
 
Actualitzat: 18/02/2023 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada