Seguidors

diumenge, 24 de juliol del 2011

MAQUIAVELO, Nicolas


"EL PRINCIPE

HISTÒRIA DEL PENSAMENT MODERN
Alianza Editorial, S.A. / Pàgines: 134 / Volum 818 / ISBN: 84-206-1818-7 / Segona Edició: 1982.

La introducció que ens dona la Viquipèdia és del tot encertada per contextualitzar El Princep: “... El Príncep (Il Principe) és un tractat de política escrit per Nicolau Maquiavel (1469 - 1527). L'obra, redactada el 1513, interrompent temporalment la redacció dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, va ser completada no més tard del primer semestre de 1514; fou dedicada a Llorenç de Mèdici a qui va dedicat també el darrer capítol (XXVI), escrit versemblantment al mateix temps que la dedicatòria per a exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia. El Príncep fou publicat pòstumament el 1532 i representa una fita en el desenvolupament d'una concepció realista de la política. L'obra ha estat considerada com el punt de partida de la ciència política moderna atès que Maquiavel, fonamentant-se en el naturalisme renaixentista, trenca amb la dependència de la política a la moral, a la religió o a la idealització i realitza una anàlisi i descripció de la societat que es basa en la realitat efectiva, segons principis realistes i immanents...” ( Viquipèdia, consulta realitzada en data 18 de juliol de 2011).
Però, què es pot afegir a la quantitat ingent de comentaris, anàlisi, estudis, etc que s’han fet sobre aquesta obra? Només algunes notes breus i uns brevíssims comentaris.

ELS CONCEPTES
Les idees exposades per Maquiavel giren a l’entorn dels següents conceptes:
Fortuna: apareix de forma constant en aquesta obra, al mateix temps que oscil·la en diferents matisos. S’ha la pot identificar amb l'atzar i el destí, amb designis ocults, o simplement, amb els ferris límits de la realitat. Per això la fortuna pot ser adversa o amiga i el problema el qual se li planteja a l'home és com saber acomodar-se davant les seves variacions.
Virtut: un altre dels conceptes que apareixen en aquesta obra. La virtut és oposada i alhora complementària de la fortuna i se la pot entendre com la capacitat d'acció raonada de l'home. És una barreja dinàmica de prudència, astúcia i habilitat.
Necessitat: concepte en el qual subjau el concepte antropològic de l'home: ésser que es mou a la recerca del benefici personal. Davant d'aquesta naturalesa humana, cal un poder que sigui capaç d'ordenar, de regularitzar la convivència mútua de l'ésser humà: aquest és el concepte de necessitat.

CARACTERISTIQUES DE L’HOME POLÍTIC
Maquiavel defineix la política com una esfera d'acció en la qual predomina una activitat humana que consisteix en la lluita per l'obtenció de poder i el seu posterior manteniment. Alhora descriu el poder com una relació asimètrica entre dues parts, en la qual hi ha una que imposa la seva voluntat i una altra que acata aquesta decisió.
Al mateix temps estableix una mena de paradigma, una afirmació que és la base per a l'elaboració de tota la seva teoria desplegada en l'obra, i és la següent: la realitat és dinàmica.
Ara bé, Maquiavel situa l'home dins de l'esfera d'acció, la política, i alhora interactua amb altres elements en una realitat donada. Concretament Maquiavel afirma que en ser la realitat dinàmica, un príncep no pot aferrar-se a coses estàtiques, tal com amistats, virtuts, defectes. En interactuar el príncep amb la realitat ha de ser ell també dinàmic, adaptar-se a les situacions canviants per així obtenir i/o conservar el poder. Això no requereix la divulgació d'aquests canvis; és possible l'actuació, és a dir, aparentar una condició benèvola davant la majoria per l'adopció d'altres.
Al meu parer, bé es podria redundar en la discussió de que si un està d'acord o no amb la caracterització política de Maquiavel: la de l'home dinàmic a la recerca de poder. No és la qüestió aquesta, o si més no la més important; al meu entendre la qüestió cabdal és: perquè l'home busca el poder? La meva postura és creure que l'home ja neix amb una set de poder i és el de ser artífex del seu propi destí. Ara bé, l'home s'adona que per ser amo del seu propi destí  ha de ser amo del destí d'altres. I així busca imposar la seva voluntat sobre la dels altres, i aquest és el poder descrit per Maquiavel. En conclusió, la política és inherent a la condició humana, conclusió a la qual també arriba Maquiavel. Això alhora comporta una altra conclusió: tothom és un potencial “competidor”, i aquesta “hiper-competència” potencial fa que es desenvolupin tots els mitjans possibles per a l'obtenció i/o conservació de poder. És així que siguin habituals les aliances, les traïcions, els enganys, les aparences.

CONCEPTE DE POBLE EN RELACIÓ AL PODER
Maquiavel reconeix l'existència de sectors heterogenis dins de l'estat, els quals tenen diferents interessos. Un d'aquests sectors és el poble i segons ell té l'objectiu de no ser dominat per la noblesa. Maquiavel reconeix la importància del poble, però només el relaciona amb les possibilitats que li donava al príncep per poder mantenir-se en el poder. Perquè el poble no és més que una font de poder i, alhora, la més segura, per una de les seves característiques: és un sector nombrós però és també el més fàcil de dominar donat el seu objectiu simple i noble, que és, el de no ser oprimit. Maquiavel distingeix entre dues possibilitats d'arribar al principat: pel suport dels nobles i pel suport del poble. I aconsella arribar al principat amb el suport del poble per les característiques abans explicades. Així, el poble és vist com una figura mal·leable, que assegura el manteniment del poder sempre que se’l satisfaci.
No vaig a dir si aquesta concepció de Maquiavel està bé o malament, perquè aquesta afirmació està subjecta a valors que cada un professa, alhora que els mateixos no són compartits per tots. Cal preguntar-se si aquesta concepció del poble està present en aquests temps. Pel que sembla està present i és bastant freqüent que passi. L'aplicació de polítiques d'Estat que proporcionen una relativa felicitat col·lectiva permet a la persona o grups que ostenten el poder prendre determinades decisions que proporcionen seguir en el poder.

CONCEPCIÓ DE NATURALESA HUMANA EN RELACIÓ AL PODER
Maquiavel considera que l'home és pervers per naturalesa (com Hobbes, més tard) i que es mou entorn a interessos individuals a la recerca del seu propi benestar. La seva ambició el porta a cometre accions de diferent índole, les quals poden comportar conseqüències tant favorables com desfavorables. Per tant, assegura que l'home és egoista, que només pensa en el mateix. Davant d'aquesta concepció, Maquiavel diu que cal una força dominant que sigui capaç d'imposar-se sobre la resta. Aquesta idea és la base del concepte de necessitat. Hi ha d'haver un poder que sigui capaç de mantenir unit a l'estat, un cos polític que imposi la seva voluntat sobre la resta.
No cal dir que la naturalesa de l'home és molt complexa i no se la pot simplificar en només un nombre reduït de variables. L'ésser humà tendeix a adaptar-se a un mitjà que és dinàmic per sobreviure, la qual cosa el porta a cometre actes impensats en situacions extremes. Però actua d'aquesta manera justament en situacions que mereixen aquest comportament. L'ésser humà no és egoista perquè sí, ho fa perquè el medi en què es desenvolupa influeix a actuar d'aquesta manera. Però això no és una negació de que l'egoisme formi part de la naturalesa de l'home, sinó una afirmació que l'egoisme no és l'únic que predomina en els seus actes. I així com l'egoisme forma part tal naturalesa humana el forma també altres qualitats com el solidaritat, l'ambició, la ingenuïtat, l'altruisme i altres més. Considero que Maquiavel dóna per fet la seva concepció de naturalesa de l'home no d’ una manera universal, sinó en un àmbit reduït, en el qual hi ha regles que defineixen les pautes de comportament. A més, prendre aquesta concepció com a realitat universal porta a l'error de generalitzar una situació a partir de vivències pròpies, un error tan comú i freqüent avui en dia.

NOTES ADICIONALS
  1. Cal considerar El Princep de Maquiavel com el primer text del realisme polític. En essència, el realisme polític consisteix a substituir la imaginació sobre la forma ideal que haurien d'adoptar les relacions entre els homes per l'anàlisi de les seves relacions efectives. Es tracta, abans que res, d'entendre. Aquest és el primer imperatiu per al filòsof que es proposa pensar la política i actuar-hi; i això, com a condició de la seva efectivitat: només la comprensió dels mecanismes que regeixen l'activitat política pot garantir a l'acció el seu èxit. És, d'altra banda, la lògica de la modernitat: conèixer per actuar.
  2. Diu un tòpic famós que el príncep no sols ha de ser bo, sinó que a més a més ho ha de semblar. El raonament de Maquiavel obliga a corregir-lo, i a substituir-lo pel següent: el príncep no ha de ser bo, però costi el que costi ho ha de semblar. No ha de ser bo, o no es mantindrà en el poder (perquè no pot comptar que els altres homes ho siguin; si tothom fos bo, no hi hauria problema polític); però ho ha de semblar, o tampoc no s'hi mantindrà (perquè, a la curta o a la llarga, els altres no li ho permetran).
  3. Per Maquiavel el que importa és el resultat, el fi: aconseguir el poder d’un Estat fort i saber-lo mantenir. Si el príncep aconsegueix conservar la seva vida i l’Estat “tots els mitjans que hi hagi aplicat seran jutjats honorables”, fins i tot pel poble mateix, perquè no cal al·legar engany respecte del funcionament del joc polític: qui està en possessió del poder també està en possessió de la raó i la veritat. Per això Rousseau acabà qualificant tota aquesta ciència política de senzilla frivolitat intel·lectual: sovint, qui decideix el comportament d'un príncep no és la raó d'Estat, sinó el caprici d'una favorita o el mal de ventre d'un ministre.

Podeu trobar aquesta obra a Internet a La Editorial Virtual. Per altra banda, podeu llegir un bon dossier sobre Maquiavel a la web del professor Ramon Alcoberro, Filosofia i Pensament, en l’apartat anomenat Maquiavel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada